Mossèn Francesc Peñarroja Martínez (*1868;†1920)vida i obra

Resumen

El present estudi versa sobre la figura de mossèn Francesc Peñarroja (*1868;†1920), qui destaca per haver sigut mestre de capella del Reial Col·legi de Corpus Christi de València, conegut popularment com el Col·legi del Patriarca o simplement el Patriarca, i professor del Conservatori de València. Aquest sacerdot va exercir ambdós càrrecs en la dècada que transcorre entre 1910 i 1920, any de la seua mort. La investigació ha estat dividida en quatre grans blocs. La primera part està dedicada a la reconstrucció de la seua biografia i estructuració en etapes, elaborada bàsicament gràcies a la informació obtinguda de la premsa històrica. En la segona part s'aborda l'estudi dels seus manuals pedagògics per a les classes al Conservatori i la seua producció musical, de la qual s'hi fa una aproximació analítica a les principals característiques del seu estil compositiu. En la tercera s'ofereix el catàleg segons els criteris del RISM de tota la seua producció musical conservada, l'inventari d'obres perdudes, i les correspondències entre els catàlegs i inventaris existents fins al moment. En l'últim dels apartats es presenten algunes de les seues composicions més rellevants en edició crítica. Fruit d'aquest treball hem pogut establir el pes específic de Mn. Francesc Peñarroja dins de la cultura musical a la València de principis del segle XX, personatge que ha passat pràcticament desconegut per a la musicologia valenciana fins al present i del que tan sols s'ha parlat de manera tangencial en recents investigacions sobre diferents aspectes musicals a la València del temps de Peñarroja. Aquest sacerdot, oriünd de la Vall d'Uixó, va rebre la formació eclesiàstica al Seminari de Tortosa, on va ser company de promoció d'un altre destacat músic religiós: Mn. Vicent Ripollés. Mn. Peñarroja va dirigir en un primer moment els seu passos cap a la vocació pastoral mentre exercia com a prevere coadjutor amb funció d'organista a les parròquies de Cabanes i Onda. La seua vida va experimentar un gran canvi en 1901, quan es va traslladar a València per a formar part de la capella del Reial Col·legi de Corpus Christi. Durant els anys que transcorren entre 1901 i 1910 va continuar la seua tasca pastoral, que simultaniejava amb el conreu de la seua principal afició: la música. En aquest període va anar guanyant-se certa reputació com a músic religiós vinculat al moviment reformador nascut al caliu del Motu proprio tra le sollecitudini del Papa Pius X, cosa que li va reportar entrar a formar part de la Comissió Diocesana de Música Sagrada en 1906. Dos anys després va ocupar el càrrec de director del cant gregorià, creat expressament per a ell al Reial Col·legi del Patriarca. Amb tot, va ser en la segona dècada del segle XX quan Mn. Peñarroja va tindre un major presència i va adquirir més importancia en la cultura musical valenciana, tant religiosa com profana. L'any 1910 va esdevindre crucial: d'una banda va obtindre la plaça de mestre de capella del Patriarca, d'altra banda va ingressar com a professor al Conservatori de València. La seua tasca docent al Conservatori durant aquests deu anys es va desenvolupar en diverses matèries —conjunt vocal i instrumental (1910-1912), formes musicals (1912-1920), nocions d'harmonia (1910-1920), i composició (1910-1920)— primer de manera interina i a partir de 1914 com a catedràtic numerari de composició. D'aquesta manera va passar a ocupar la vacant deixada anys arrere per Salvador Giner. No és de menysprear la seua importància en la formació de tota una generació de músics que van passar per les seues classes com tampoc s'ha d'oblidar el seu treball en favor de l'oficialitat dels ensenyaments, ja que es va encarregar d'impartir les noves assignatures aparegudes a conseqüència de les adequacions del pla d'estudis al règim oficial. També s'han de considerar els càrrecs que va ocupar dins de la directiva del centre i les gestions per a incorporar el Conservatori als centres d'ensenyament estatals. El seu nom també està vinculat amb els cercles de la Renaixença, com Lo Ratpenat o l'Agrupació Pro Poesia Valenciana, prova del seu compromís amb la cultura i llengua valencianes. En l'aspecte musical va exercir com a director i com a compositor, tant dins com fora de les institucions on va treballar. Especialment destaca la seua faceta com a compositor amb un important llegat de música religiosa, pensat per a la litúrgia del Reial Col·legi de Corpus Christi. El seu estil musical es caracteritza per intentar la conjugació de les directrius establides pel Motu proprio tra le sollecitudini de Pius X i la recerca d'un llenguatge musical que incorpore certes innovacions als rígids models contrapuntístics dels segles XVI i XVII; un llenguatge supedidat sempre al servei de la litúrgia. Les poètiques dels compositors sacres de principis del segle XX han estat considerades de poc valor per desfasades i anacròniques, allunyades de les innovadores propostes estètiques musicals que sorgien per tot arreu a Europa, sobretot a França i a Alemanya. No obstant això, aquests autors van crear, en alguns casos, estils propis i originals, dins de les limitacions marcades per l'Església. El cas de Francesc Peñarroja dóna bona mostra d'aquesta recerca estilística, com es pot trobar en altres compositors contemporanis, preocupats per oferir una música nova però sense trencar amb la tradició de la polifonia sagrada.