Arquitectures espontànies, reflexions sobre constants en arquitecturala península del Cap de Creus, una topografia en el temps

Resumen

Hi ha arquitectures on les relacions vinculades amb l’habitabilitat i establertes entre els seus diferents elements, son sempre produïdes a partir de criteris funcionals, i en cap cas ni formal ni espacialment, condicionades per criteris compositius. Arquitectures com a resultat i conseqüència de la necessitat i de l’escassetat de recursos, i que sempre han transformat l’excedent en possibilitat. De proximitat en quan han estat realitzades amb les pròpies mans i amb materials propers producte dels processos derivats de la transformació del medi; i arquitectures on l’inventiva i per força la curiositat a partir d´un primer gest espontàni sempre les ha caracteritzat, emprant tècniques molt essencials, senzilles i austeres que s´han anat perfeccionant per decantació en el temps, derivant en les conegudes arquitectures vernacles, populars o més recentment en les que trobem en els entorns periurbans d´algunes grans ciutats i que se les coneix per arquitectures informals. Per tant, en aquest treball de recerca utilitzo el terme espontani per a referir-me a aquelles arquitectures que des del període Neolític com a origen del medi agrari i de la domesticitat de la natura, han treballat a partir d’una tradició oral allunyada dels centres cultes i de poder, i en un temps clarament pre-industrial, el qual no exclou tal i com s’ha mencionat, que actituds i maneres de fer molt similars s´hagin mantingut fins els nostres díes en entorns on part de les condicions abans mencionades encara són vigents. Dins d’aquest grup o conjunt genèric que acabo d’introduir, la tesi es centra en un cas d´estudi concret i en una geografía molt determinada: la península del Cap de Creus i les seves aproximadament 10.000Ha de superfície terrestre. Entesa com a una topografía en el temps a cavall de les dinàmiques naturals i de la intervenció humana, aquesta geografía ha estat sistemàticament intervinguda, i molt concretament i amb gran intensitat quan la nostra espècie s´ha vist amb la necessitat de construïr una suma de grans extensions de plà horitzontal per a poder conrear, en una topografia prèvia molt accidentada i en una condició de límit molt potent en la trobada del pre-Pirineu amb el mar Mediterrani. La construcció d´aquesta gran infraestructura agrícola s’ha materialitzat únicament amb la pedra del lloc, generant tot un sistema de condicions vinculades a la habitabilitat i de les que s’en deriven diferents tipus i solucions que ens parlen del més essencial en arquitectura. És objecte de la tesi rastrejar, mesurar, registrar, descriure i comparar una realitat de la que no se’n té plena consciència de la seva dimensió i abast, utilitzant fonamentalment el dibuix com a instrument per a construir i mostrar-ne un rostre parcialment amagat durant molt anys, i que expectant , ens parla d´un territori materialitzat en una successió de temps, en el seu moment presents, però sempre com a esperança i opció de futur. Preguntant i reflexionant en diferents parts del treball sobre constants vinculades a les condicions específicament funcionals de l´arquitectura, la tesi va de la geografía al territori per a concloure demostrant, com determinades associacions espontànies entre els diferents elements arquitectònics que formen part d´aquesta gran antropització i els sistemes naturals, han construït determinats enclaus del Cap de Creus que, paradoxalment, la societat actual segueix interpretant com a una geografía vinculada a un paisatge natural. És una tesi també produïda per decantació en el temps al llarg dels anys, i plantejada com un procés obert tant en relació amb el passat com amb el futur. La seva presentació, vol ser un interval en aquest procés, i un lloc on es sintetitzen les hipòtesis establertes fins el moment, però que indefectiblement, és una recerca que igualment es projecta cap al futur.