El quartet de trompes de l'orquestra Pau Casals (1920-1937)

  1. Reche Antón, José
Dirigida por:
  1. Joaquim Rabaseda Director/a

Universidad de defensa: Universitat Autònoma de Barcelona

Fecha de defensa: 25 de julio de 2017

Tribunal:
  1. Antonio Ezquerro Esteban Presidente
  2. Lidia López Gómez Secretario/a
  3. Josep Borràs Roca Vocal

Tipo: Tesis

Teseo: 495585 DIALNET lock_openTESEO editor

Resumen

L’any 1920, Pau Casals –conegut internacionalment com a Pablo Casals– va fundar una nova orquestra a Barcelona sota el seu propi nom, l’Orquestra Pau Casals (OPC). Junt a d’altres raons de caràcter personal i professional, el seu objectiu era establir a la capital catalana una orquestra de primer nivell, com les moltes que havia conegut a tot el món, especialment als EUA, en la seua carrera com a solista. Una de les seues principals preocupacions en la creació d’aquesta institució musical va ser la configuració del quartet de trompes. Aquesta tesi argumenta la manifesta inquietud de Casals pels trompistes de l’orquestra. En segon lloc, documenta els diferents músics que van formar part del quartet i les seues carreres, abans i després de l’OPC. L’objectiu no és simplement fer una biografia dels membres del quartet de trompes sinó resseguir la seua història; estudiar la seua provinença, formació i experiència orquestral; analitzar els seus instruments; així com les responsabilitats en l’orquestra des del punt de vista de l’instrument. A dins del projecte humà, social i estètic de l’OPC, la qüestió del quartet de trompes representa un cas paradigmàtic del moment de transformació que viu l’instrument, tant per la recepció d’un nou repertori simfònic –on destaquen les composicions de Richard Strauss– com per l’existència de notables canvis organològics per a adaptar la trompa a les exigències i necessitats d’aquestes noves obres. A més ho fa en el context de Barcelona en un dels moments més destacats de la història de la música al país; també gràcies al paper de l’OPC que converteix la ciutat en pol d’atracció per a solistes i directors i que estimula la creació musical contemporània, especialment entre els compositors catalans. De la mateixa manera, destaca la influència de l’enregistrament sonor a l’igual que la difusió de la música a la ràdio, que expandeix el consum de música a tot el món. Les carreres dels trompistes que van formar part de l’orquestra de Casals són també un exemple de la transformació de l’ofici de músic durant el primer terç del segle XX, una feina que trenca fronteres i esdevé global, amb una alta mobilitat en els músics d’orquestra. És tracta d’una generació de músics nascuts a finals del segle XIX i que marquen una diferència notable amb l’anterior. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va representar un clar trencament amb la següent generació de trompistes actius a Barcelona, com també ho va ser en l’àmbit de les institucions musicals, ja que va significar la fi de l’existència de l’OPC. Per una altra banda, l’enregistrament històric és un testimoni dels diversos estils interpretatius dels músics i dels conjunts, el disc mostra les diferències estilístiques entre les orquestres a la vegada que suposa el principi de la fi d’aquestes diferències en un llarg procés de globalització de les pràctiques interpretatives. Aquesta tesi repassa la història de l’OPC i especialment la figura de Casals com a director, tot i que el principal objectiu se centra en els trompistes de l’orquestra. A través de múltiples aproximacions –des de la revisió crítica de la bibliografia fins a l’estudi organòlogic, des de l’anàlisi de les fonts a la interpretació del repertori des dels materials utilitzats a l’època–, aquest treball demostra que el quartet de trompes era una unitat cabdal per a l’objectiu de Pau Casals de crear una orquestra de primer nivell a la Barcelona de la dècada de 1920.