Eduard Maria Balcells i Buigas. Un arquitecte de darrera generació modernista al Vallès Occidental

Resumen

La tesi “Eduard Maria Balcells Buïgas. Un arquitecte de darrera generació modernista al Vallès Occidental” pretén abordar la producció de l’arquitecte i contextualitzar-la des d’una doble perspectiva. Per una banda destacant la rellevància que va tenir des d’un vessant local i comarcal pel que fa a la difusió del modernisme i dels successius moviments arquitectònics. L’estudi de la seva trajectòria, les obres i diverses tipologies i camps als què es va dedicar han de permetre també definir les possibles aportacions de Balcells, l’interès de la seva producció i el paper que li correspon dins de l’arquitectura catalana. En aquest sentit el vitrall té una gran transcendència i el reconeixement de la seva autoria en obres de gran rellevància és un dels objectius prioritaris d’aquest treball. Eduard M. Balcells Buïgas (Barcelona 1877-1965) pertany a la darrera generació d’arquitectes modernistes. Obtingué el títol el 1905 i el mateix any guanyava la plaça d’arquitecte municipal a Cerdanyola. Va centrar la seva producció a la ciutat de Barcelona i al Vallès, principalment a Cerdanyola i Sabadell. Balcells és testimoni dels diferents corrents arquitectònics de començaments de segle XX que es van anar imposant a Catalunya. La seva producció es pot dividir en cinc períodes marcats per opcions estilístiques ben diferenciades: la primera etapa modernista (1905-1910), de la desclosa centreuropea a la irrupció del noucentisme (1910-1919), noucentisme regionalisme i modernitat (1920-1936) i monumentalisme i academiscisme eclèctic de postguerra (1939-1959). Si durant l’època modernista Balcells s’havia caracteritzat per la síntesi de models internacionals, el període de maduresa representarà el trencament amb els seus inicis i la recuperació de l’arquitectura vernacla i el classicisme. El més personal de la seva trajectòria coincideix amb el període modernista on s’integra dins la darrera generació d’aquest moviment. Els primers anys es caracteritzen per una gran originalitat, la profusió de recursos decoratius i un cert orientalisme. Balcells assimilarà el llenguatge dels arquitectes catalans que el precediren, tot incorporant trets molt personals que caracteritzaran la seva producció més destacada. Destaquen obres com la Casa Tosquella, la Casa Mestres, la Casa Gual i la Casa Lluch, la majoria dins la tipologia de torre d’estiueig. Durant la segona dècada del segle XX la producció de Balcells denota una gran influència de models centreuropeus, que el durà a abandonar definitivament la personal interpretació del gòtic per endinsar-se en un modernisme de simplificació geomètrica. Al llarg d’aquesta etapa, i arran del seu matrimoni amb Eugènia Gorina, realitzarà nombrosos edificis industrials i panteons a Sabadell. Destaquen el projecte del Lawn Tennis del Turó, el conjunt de vitralls de la Casa López (actual Museu d’Art de Cerdanyola), la Casa Carles Balcells, la Fàbrica Sampere, la Fàbrica Sallarés Deu, el Despatx Genís i Pont, la Fàbrica “La Pureza”, el Panteó Carol i el Castell de Rocabruna. Cap el 1920 l’obra de Balcells experimentarà un gran canvi amb l’adopció de les propostes classicitzants del noucentisme. Durant els primers anys d’aquesta etapa, Balcells es decanta per un classicisme modern. Per altra banda, entre finals dels anys vint i els primers trenta, la influència del racionalisme i l’art déco, s’evidencien en obres com la Fàbrica Rocalla, el projecte de Biblioteca de la Caixa de Sabadell i els pisos Benages. Per aquells anys, s’afegirà amb el Pavelló de l’Associació dels Ramaders de l'Exposició de Barcelona de 1929 a la recuperació de l’arquitectura tradicional i el regionalisme. A partir de la Guerra Civil abunden els exemples d’una arquitectura eclèctica que mira cap el passat marcada per l’academicisme i l’arquitectura monumental. Balcells, al final de la seva carrera aconsellava al seu fill l’ús d’un classicisme que no passa de moda, alhora que es penedia de les obres més agosarades de la seva joventut.