Nous primats de l'Eocè de la Península Ibèricaimplicacions filogenètiques i paleobiogeogràfiques

Resumen

Restes de primats de l’Eocè han estat recuperades de diferents jaciments de la Península Ibèrica des de la dècada de 1960, tot i que el seu estudi ha estat escàs des d’aleshores. Aquesta tesi doctoral inclou, d’una banda, una revisió bibliogràfica exhaustiva del registre de primats del Cenozòic de la Península Ibèrica, que representa una actualitació essencial després de les noves troballes fetes durant les últimes dècades i, d’altra banda, la descripció, comparació i determinació taxonòmica de noves restes dentàries de primats (Plesiadapiformes, Adapoïdeus i Omomioïdeus) de diferents jaciments de l’Eocè de la Península Ibèrica: Masia de l’Hereuet i Sossís (Lleida), Sant Jaume de Frontanyà (Barcelona) i Mazaterón (Sòria), emmagatzemades a les col·leccions de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Aquests estudis han permès en alguns casos la definició de nous tàxons. Concretament, s’ha descrit l’únic material de plesiadapiforme trobat a Espanya fins ara, procedent del jaciment de Masia de l’Hereuet (Eocè Inferior, Conca Sudpirinenca Central), i s’ha atribuït al gènere Arcius, l’únic gènere de la família Paromomyidae trobat a Europa, encara que l’escassedat de material no ha permès realitzar una determinació a nivell d’espècie. Del jaciment de Sant Jaume de Frontanyà (Eocè Mitjà, Conca Sudpirinenca Oriental) s’han definit dues espècies noves, l’adapoïdeu Anchomomys frontanyensis i l’omomioïdeu Pseudoloris pyrenaicus. La troballa d’A. frontanyensis, que va existir als Pirineus simultàniament amb l’espècie A. gaillardi a França, revela l’existència d’un altre llinatge d’aquest gènere a Europa. La descripció del material de P. pyrenaicus revela que les espècies P. saalae-P. isabenae-P. pyrenaicus-P. parvulus constitueixen un llinatge que va evolucionar durant l’Eocè Mitjà-Superior a Europa. També s’han definit un nou gènere i espècie, l’adapoïdeu Mazateronodon endemicus, i una nova espècie, l’omomioïdeu Pseudoloris cuestai, del jaciment de Mazaterón (Eocè Mitjà, Conca del Duero), que presenten diferències en la dentició amb els representants dels seus respectius grups a les conques pirinenques i a la resta d’Europa. Això reforça el caràcter endèmic de les faunes de la Bioprovíncia Occidental Ibèrica, que havia estat observat prèviament en altres grups de mamífers, causat per l’aïllament d’aquesta regió de la resta d’Europa durant l’Eocè, com a conseqüència de la transgressió marina que connectà els mars Cantàbric i Mediterrani. A més a més, Mazateronodon representa la mostra més rica d’un primat de l’Eocè d’aquesta bioprovíncia. Del jaciment de Sossís (Eocè Superior, Conca Sudpirinenca Central) s’ha descrit un nou gènere i espècie, l’adapoïdeu Nievesia sossissensis, que ha ajudat a aclarir, juntament amb la resta d’adapoïdeus estudiats en aquest treball, tots pertanyents a la tribu Anchomomyini, les relacions filogenètiques entre els anchomomyins i amb la resta d’adapoïdeus i estrepsirins actuals. Els resultats indiquen que els nous gèneres Nievesia i Mazateronodon semblen estar més emparentats entre ells que no pas amb la resta d’anchomomyins, i tot indica que els anchomomyins no estarien més relacionats amb els estrepsirins corona que amb altres adapiformes, i que en canvi hi hauria una relació filogenètica més estreta entre els anchomomyins i els asiadapins i els sivaladàpids que amb altres adapiformes. Tot i això, aquests resultats s’han d’analitzar amb precaució, degut a que és necessària més informació sobre caràcters que ens són encara desconeguts.