Impacto del hígado graso no alcohólico en la incidencia de diabetes tipo 2estudio de una cohorte de trabajadores con prediabetes

  1. Fresneda Genovard, Sergio
Dirigida per:
  1. Miquel Bennasar Veny Director/a
  2. Pilar Fuster Parra Director/a
  3. Aina Maria Yáñez Juan Director/a

Universitat de defensa: Universitat de les Illes Balears

Fecha de defensa: 20 de de juliol de 2023

Tribunal:
  1. José Juan Jiménez Moleón President
  2. Manuela Abbate Secretari/ària
  3. Ignacio Ricci Cabello Vocal

Tipus: Tesi

Resum

Introducció: La malaltia de fetge gras no alcohòlic (MFGNA), es defineix com l'increment dels dipòsits de greix en els hepatòcits. La seva prevalença se situa entre el 25% – 30% en població adulta, incrementant-se fins al 69% en pacients amb diabetis tipus 2 (DM2). La MFGNA i la DM2 són afeccions que coexisteixen amb freqüència i poden actuar de manera sinèrgica provocant esdeveniments cardiovasculars. La prediabetis és el principal factor de risc per al desenvolupament de DM2, mentre que pocs estudis han avaluat la relació existent entre la MFGNA i la prediabetis. L'objectiu general és aprofundir en el coneixement de la relació entre la MFGNA i la DM2, això com els factors de risc sociodemogràfics, clínics, metabòlics i d’estil de vida en població adulta treballadora que presenta prediabetis. Mètodes: Estudi prospectiu de cohorts d’una població laboral activa del sector serveis. Es varen seleccionar un total de 27.844 treballadors amb prediabetis entre els anys 2012 i 2018. Els criteris d'inclusió varen ser: edat entre 20 i 65 anys, glucèmia basal alterada (GBA) entre 100 i 125 mg/dl, que acceptessin participar a l'estudi i signessin el consentiment informat. Es varen excloure tots els subjectes amb diagnòstic de diabetis, tractament amb antidiabètics orals o amb glucocorticoides sistèmics, GBA 126 mg/dl o una hemoglobina glicosilada (HbA1c) 6,5% a l'inici de l'estudi. A l'avaluació basal es varen recollir característiques sociodemogràfiques, dades antropomètriques, paràmetres clínics i estils de vida. Als 5 anys de seguiment es va avaluar la incidència de DM2 definida com GBA 126 mg/dl o inici de tractament farmacològic amb antidiabètics orals. Resultats: La prevalença de MFGNA definida per l'índex de fetge gras (FLI) (FLI ≥ 60) va ser del 19,1% (IC 95% 18,7% – 19,5%) en general, del 27,9% (IC 95% 23,3% – 28,5%) per als homes i del 6,8% (IC 95% 6,4% – 7,3%) per a les dones i va augmentar en tots els intervals d'edat. Els homes presentaren pitjors perfils cardiometabòlics i antropomètrics. La MFGNA s'associa fortament amb major edat, colesterol HDL, classe social menys afavorida, prediabetis, prehipertensió, hipertensió i hàbit de fumar tant en homes com en dones, encara que l'associació entre la hipertensió i la MFGNA va ser major en dones que en homes (OR 4,01 (IC 95% 3,38 – 4,75) vs 2,85 (IC 95% 2,64 – 3,09); p<0,001). Als 5 anys de seguiment, un 36% dels treballadors amb prediabetis varen revertir a normoglucèmia, un 41% varen persistir en estat prediabètic i un 23% varen progressar a DM2. El risc de DM2 s'incrementa amb l'edat, l'índex de massa corporal (IMC), els nivells de triglicèrids i la falta d'activitat física (AF). Les taxes d'incidència a 5 anys de DM2 segons el FLI (<30, 30-60 i 60) varen ser del 0,3%, 7,8% i 56,7%, respectivament. A més, als 5 anys de seguiment, el 33,7% de les persones amb prediabetis varen revertir a normoglucèmia. El model de regressió logística ajustat va mostrar que un FLI <30, realitzar AF i consumir fruites i verdures diàriament es varen associar de manera independent amb la reversió a normoglucèmia. El FLI va ser el millor predictor de reversió. Conclusions: Una de cada 4 persones amb prediabetis progressarà a DM2 en 5 anys, mentre que la meitat es mantindrà en prediabetis. El FLI és un mètode eficaç i pràctic per a estratificar el rics de progressió a DM2 en funció del grau de esteatosis hepàtica. El control de l’IMC i la pràctica regular de AF podrien ajudar a prevenir la progressió a DM2.